Montsent des del Coll del Triador

Desde que havia tornat a aterrissar a casa que el diumenge ja estava escrit.
M'entrava per la porta amb un dibuix a la ma i de fons el turbó i el montsent, mamà ja sé on vui anar! Al montsent, així ès que se'ns havia girat feina a les dos però amb moltíssima il.lusió

 D'aquesta manera el diumenge per no variar, ens començava molt d'hora. No despuntava el sol que ja estavem montades al coxe i mano mano anavem explicant batalletes.
Que si ara un conill, que si ara una llebre, per allà un esquirolet desorientat.. sense adonar-nos ja haviem arribat a destí.
El sol ja despuntava al Coll del Triador, i allí començaven les dos formiguetes l'aventura.

No era res de nou coronar Montsent les dos soles, però si que era especial. Feia temps que no hi pujavem i per a ella era important. A la vegada, feiem un trosset de ruta nova ja que el Triador no l'haviem trepitjat mai...
Xino xano vam anar fent i com que les vaques eren lluny anavem més tranquiles. No ens fan por però tampoc som amigues :p
Les vistes com sempre espectaculars i sense poder deixar-les de mirar. Com era evident la pujada costava però miressis on mire tot pujava!

Per a què no es fes tan pesat vam fer un petit joc que a mi m'és molt amè. Petits reptes! Li explicava que aniriem de pedra en pedra o de forat en forat, fent petits descansos i segur que la pujada no se li faria tan pesada. Renoi!!! Qui l'agafés!!
L'intentava fer pujar fent esses per no ser tan pesat, però quan me'n donava compte tornava a tirar en
línea recta dient-me que era més directe i no tenia que donar tanta volta... coi, quin patiment m'esperava :p

I així xino xano vam anar fent. Realment arribar a la canal no es va fer pesat, també deurien ser les ganes que teniem les dos de aconseguir-ho juntes.
Ara venia la part tecnica. Li feia algo més de respecte i això li marcava una mica d'inseguretat però res que l'aturés! Així és que agafada al seu pal i agafada a les pedres tira amunt que tiraràs. Ens costava una mica més però acabavem de coronar la canal.

Ja només ens quedava l'uúltima part i era nostre! Ens anavem girant enrerra i a la vegada, que no ens creiem que ja erem allí, semblava que arrossegavem una boira. Temiem no veure res a dalt, és el que sempre havia passat però semblava passatgera, així que de moment no li deixavem cantar victòria.

La part tècnica de la cresta no va costar tant. Anavem fent de pedra en pedra però n'hi havia moltes! Jejeejej. I d'aquesta manera aviat ens plantavem al vell coll de montsent on ja es veien les dos banderes i la xiqui començava a marcar victòria!!!!

L'últim tros... vist i no vist! Com aquell que no vol, treia les forces d'on no les tenia i ho pujava volant.  Mira mamà, LLAAAAAAAACS!!!! Quin és aquell?i aquell tan buit??? Tort, estant gento, mariolo, morto, colomina, mar, frescau... es veien tots i era una magnifica bellesa!!!

La veia tant entusiasmada, es respirava un aire tant diferent.  Inclús una simple frase on posava que havia pujat per segon cop al llibre de firmes la feia suficientment feliç. S'aconformava amb tant poca cosa...
Mamà, ho hem fet, ho hem aconseguit, ja hi som!!!!..podem menjar aqui? Hi tant!!!! Ens l'haviem guanyat!!!
Així és que després d'ensenyar-li el Subenuix i quatre cosetes que em demanava decidiem tornar avall.

M'havia plantejat fer montorroio perquè de temps anavem molt bé però al no conéixer el terreny i la boira que no acabava de marxar ho deixavem per un altre dia.
Així és que deiem fins un altre dia al nostre cel i ens endinssavem a la baixada.

Aquest cop sense passar per la canal i fent la zona més amena, passant entre vaques i caballs furros aviat ens plantavem al coxe, on valoravem tot el que haviem aconseguit.

Un cop més aconseguiem lo planejat, però per primera vegada feiem un cim sense crits, sense plors... sino que al contrari ple de rialles, elogis i donant-nos la força necessària l'una amb l'altra. Una experiència única on em confessava que no em lliuraria d'ella i que ens en quedaven moltes!!
Una mostra d'esforç i constància per part d'ella invensible, imparable.
Així és com veig a la meva peque!!! Ara a per la pròxima.

Salut i non sTop*

Marxa Popular a les Valls d'Àneu, continuem correpallars!

Una història fosca i apagada. Així és com descriuria l'experiència d'avui...

Erem uns quants més, prò ens em dispersat abans de sortir ;)



 Avui no hi ha fotos, no hi ha paraules, no hi ha ànims, no hi ha emocions... no tinc res!!

Com bés us he dit lo d'avui és com una experiència apagada, fosca i amb ganes de tirar enrrera. La meva sortida no ha sigut espectacular, no ha sigut desastrosa.. .simplement no ha sigut.

Per desgràcia aquests han sigut els meus pensaments des de el km 0. El meu coco no m'acompanyava i mentre les cames tiraven soles costa amunt el meu coco em deia que no i que no! El km 1 el passava, el 1er control el passava i només feia que pensar en plegar.

Suposo que arriba un moment en què la teva ment es bloqueja i és lo que li ha passat a la meva. M'ha passat pel davant l'oportunitat d'abandonar, de deixar-ho tot allí però no he volgut. Estava patint més que mai, degut al cansament de tota la setmana o degut a què allò feia costa amunt, però tampoc parava. La primera, la segona, el calvari... el meu cos no coneixia la paraula stop...

Me sentit molt sola, mai m'havia passat. Potser ha sigut culpa meva per no haver-me preparat de que hi aniria, però us prometo que ho he passat molt malament. Em sentia sola i debatuda amb unes ganes inmenses de plegar. Km a km se'm feia etern i no veia mai el final, però les cames allí seguien donant guerra i anant fent passos.

Pas a pas he anat fent, passant calor i parant el mínim possible, però intentant estar al peu del canyó tot i que fós arrossegant-me...

Aquests són tots els pensaments que m'han perseguit durant 4hores, però finalment veia la meta. Una lluita constant contra el meu coco el que finalment no ha aconseguit vèncer. Sí, me la jugat i ma fet patir prò crec que puc dir que n'he sortit vencedora. Em feia finisher de la MPVA!

Evidentment debatuda, com podeu comprobar i no amb l'alegria més gran del món. Estava enfurismada, enrabiada o descontenta amb mi mateixa, la veritat és que a hores d'ara encara no trobo les paraules per explicar tot lo passat...


Però sabeu? Al cap d'unes hores passades, després d'escriure i llegir tal com em sentia crec que em mereixo buscar la part positiva de tot això, si més no TOT n'acava tenint!
Sí! Sortia amb molt poques ganes, per no dir gens, sí em pensava que no em sentiria sola i és quan més me n'he sentit. He patit, he suat, he plorat i me debatut a mi mateixa però he arribat a apendre molt. He sabut batallar contra la meva ment, he descobert límits del meu cos que desconeixia. Per primera vegada a la meva vida feia una cursa sense parar, ni a les pujades!! Afluixava el ritme és evident, però no he parat ni tan sols un moment. He sabut oblidar i deixar de banda el dolor per a què les cames fessin el seu servei i la seva misió: tirar endavant com sempre han fet! He sabut parar lo mínim als habituallaments, com a molt 2min i seguir per no arrefredar-me i quan ja no podia més... he sabut trobar el remei, com sempre de peus a l'aigua i poder reaccionar! Algú m'ha vingut a rebre a mig km de meta dient-me que ho tenia, el qual també ha sabut respectar el meu estat d'ànim i ha deixat que fés el camí sola. I després de tot això aconseguia entrar a meta, amb el cap ben alt, donant rialles a tota aquella gent que era allí animant-me i donant-me l'última empenta per atravessar l'últim punt de control!
 És allí on he de buscar tot lo bo que m'ha aportat, és allí on m'he de quedar. Entrava a meta amb un temps impensable per a mi, amb un resultat molt més que satisfactori i novament amb una cursa més al sac, així perquè coi pensar que ha anat malament? Millor creure que ha sigut una cursa dura la qual m'ha fet lluitar per ser finisher!!
D'aquesta manera aconseguia arribar a una posició 119 de la general i 38 de la meva categoria, i jo que creia ser la última perquè no veia ningú al meu darrera....

Si potser estaré uns dies de relax, o potser m'esperen molts més pics abans que una altra cursa, però sabeu què? La muntanya no pot amb mi perquè sóc jo que la porto a ella!!!

Salut i non sTop*

Pic de Subenuix 2949m

Un pic ple de llàgrimes de suor.

Així és com definiria l'aventura d'ahir. Sabia que seria llarg, dur i era molt desnivell però us asseguro que és un dels pics que més he patit i més dur he trobat fins ara.

L'aventura començava a les 5 del matí. Sisi... és molt d'hora però no ens importava. Així és que als 6 ja estavem plantats amb el Miquel a Sallente. Mentre la lluna ens acompanyava fent els últims.  preparatius, carreguem motxilles i comencem amunt!

El dia va despuntar ràpid i pigolo + carrilet deseguida van estar enllestits. Realment era llavors quan començava l'aventura. Ens endinsavem dintre del camí que duia cap a torti tots els altres estanys. Feia dies que no xafava els 2000m i començava a passar factura. Intentava seguir-lo però no podia... Bueno Olgui, no passa res ves al teu ritme i a vere què! Primer no podia ni fer dos passes sense parar i progressivament vaig anar controlant per no parar, però... El cap no m'ajudava, no m'acompanyava... Però.. havia de superar aquella lluita, l'havia de vencer, així és que li faria una mala pasada al meu cap per a que em deixés continuar, per a que em deixés arribar. No podia ser que només començar em veiés girant cua, feia molts dies que esperava aquests dia, i no m'havia passat tota la nit anterior donant tombs al llit per a res així és que entre l'ajuda del Miquel i la meva "tossuderia" poc a poc ho anava aconseguint!! ;)

Estany Gento

Sense adonar-me'n ja erem a Tort!!!! Però... Miquel on som, que se n'ha fet de l'aigua, l'han pintat??? Realment hi havia una vista increïble del Tort però a la vegada semblava irreal!!! Estava tant i tant baix que no semblava que estessim parlant pas de lo mateix!!! Havia baixat molt el nivell de l'aigua i si mi haguessin portat amb els ulls tancats no l'haguessa reconegut, però la veritat és que era increïble, indescriptible veure allò!!!

Estany Tort

  irreal no? :p


Vam anar tirant fins a trobar el muret que li'n diem naltres. Allí vam parar a fer una petita mossegada i descansar una mica. Tenia els peus una mica xof xof i vaig aprofitar per a descalçar-me, quan pogués els posaria a l'aigua, no hi ha res com l'aigua pura!!
i vés per on que mentre esmorzavem vam tenir la visita d'uns quants izards, però al sentir-nos van esfumar-se... una bona manera de dir-nos bon dia :p
Poc a poc vam tornar a recobrar l'energia i després de fer el tontet la Olga vam decidir continuar.

Poc a poc el Tort s'anava deixant enrerra i arrivabem a la congesta de tota la vida. Era la nostra per a tornar a ser nens entre la neu, però lo millor les vistes que ens quedaven de la vall! No em pregunteu perquè però la vall aquesta sempre m'ha fascinat, bé de fet la Vall Fosca sencera però aquest és un racó especial. Sempre té la llum i els elements exactes per treure unes fotos fascinants! Així és que aquest cop no seria menys! :p

i bé després de les 4 fotos de rigor, arribaven les carreres de gel. La veritat és que una sortida de les nostres només les podem fer naltres... Una cosa que es pot fer amb potser 8 horetes naltres ho fem durar tot el dia, però és que la manera en que ens brinda la natura tot el que tenim no es pot desaprofitar! Així és que naltres.... patapam!!!
Però bé, haviem de ser reals, així és que després de acabar les carreres tocava continuar per arribar a Mariolo!

Estany Mariolo

i allí el teniem tant majestuós com sempre! Estar allí era al paradís!!! La baixada la vam fer força ràpid i amb 2horetes i mija des de que haviem sortit del cotxe ja erem allí, així és que tan desaprofitat el temps no estava!!

Necessitava mullar els peus, sentir l'aigua... quina bona excusa per assentar-me eh? jejeje. Pos ale, a fer paradeta a posar-me dins l'aigua... Vaig intentar fer la competència al meu gran amic Josep Ma, però sabeu que us dic? Que pels rocs millor calçada, així és que tranquil que no en tindras pas cap de competidora! jajajaj

Estany Mariolo. Al fons Subenuix

Després de relaxar-nos i mirar per últim cop Mariolo, haviem de començar a fer via cap a Cubieso. La veritat és que aviat vam ser-hi, la pujada va costar una miqueta però el començar a veure el Subenuix començava a fer dentetes. Aviat també vam deixar enrerra Cubieso per arribar a Castieso, l'ultim llac (deixant a la dreta Morto) abans de començar a enfilar cap al Coll dels Gabatxos.

Estany Tort

Estany Cubieso

Esntay Cubieso

Estany Castieso

Estany Castieso

Venia l'hora de la veritat! Me n'esperava una de molt heavy, m'havia de preparar i mentalitzar, així és que mentre anavem borejant el Castieso, m'anava mirant la pujada. Veia per on passava la gent i la veritat és que tot allò feia molt frente. Era molt perpendicular, un terreny dolent de xafar per a mi i una bona vertical on no som gens d'amigues! El Miquel intenava treure-li importància, marcant petits objectius com portava fent tot el mati però allò era superior a mi... Em plantejava si ho aconsegui o no, però si no ho probava tampoc ho sabria mai, així és que vaig decidir deixar de mirar la gent, i mirar només al coll per mentalitzar-me i que m'ajudés a tirar. Mentretenia buscant les fites i el Miquel fent un camí una mica menys pesant i si més no anava fent via!

Estany de Morto al fons

Poc a poc anava fent via i em quedava menys però estava sent molt dur. Primer no volia dir res, però finalment no vaig poder. Necessitava fer una pausa, necessitava tornar a donar guerra al coco i sortir vencedora. Així és que vam decidir, anar marcant objectius més petits. Va ara aquesta roca, ara aquella pedra blanca, mira aqui està el camí... i així vam anar fent. A ratos pel cami i a ratos pel dret, d'aquesta manera se'ns feia una mica més curts però a la vegada més dur. Ara que les vistes dels llacs eren ACOLLONANTS!!!

 Us asseguro que la pujada va ser interminable, una de les més dures que havia pujat fins a llavors (incluint la tartera de la Pica) però... per fi tenia el Coll dels Gabatxos al davant!! Ja ho teniem, ja estava allí a dos passes! No m'ho podia creure, però per fi o tenia als meus peus!!! Casi ploro jejejej

Tort, Mariolo, Cubieso, Castieso i Morto a l'esquerra i llacs Gabatxos a la dreta

Llacs a l'inversa!

La primera part ja estava enllestida. Ara només quedava enllestir l'últim km crestejant els "dolomites pallaresos", aixi es havia batejat jejeje.
Era tot un espectacle veure tot allo tant fascinant.

Feia pujada si, però tot allò era el meu terrent, era el que més m'agradava, així és que vaig pensar que ja ho tenia al sac! Però que equivocada anava.
Crec que va ser el km més llarg de la meva vida. La cresta la vam passar molt bé i el terreny no era massa complicat però allo encara era més dret que tot el coll. No em podia creure que no podia amb l'últim tros...

crestejant

els mini dolomites :p

M'intentava embobar amb els paisatges i tot el que m'emboltava. Tot allò era fascinant i encantador. Increïble i com si visqués en un núvol, però allò no em feia volar fins al cim jejejej.

Així és que després de molt d'esforç em tornava a parar. Li deia al Miquel que m'esperes, que no podia seguir, que no podia més... ell em deia que em faltava molt poquet, que fés un últim esforç però de veritat que no podia. Vam descansar i replantjar tot, però a la vegada el meu coco em deia que no ho podia deixar allí, que havia fet molt per girar cua, per primer cop no teniem guerra i el tenia al meu favor, així és que sense cap mena de vergonya vaig demanar al Miquel que sisplau m'ajudés.
Pensava que si em donava la mà els última 20m que ens quedaven i m'estirava una miqueta em costaria menys i ell que no s'ho va pensar. Realment era més l'ajuda psicològica que em donava i el suport que una altra cosa, però allò va fer que pugués anar fent.

Per última vegada vaig preguntar-li que sincerament quan ens quedava i ell em va dir dos passes i una muntanya més... COM??? vaig pensar!!! però me la tenia guardada, m'havia fet una mica la punyeta per a poder-me dir, que ja haviem arribat a la seva muntanya, al seu cim, al Pic de Subenuix!!!!!

Siiiiiiiiiiiiiiii, ja el tenia a les meves mans, Per fi posava els peus a les pedres del Subenuix, no m'ho podia creure, gràcies a les meves batalletes psicologiques però sobretot gràcies al sherpa que duia ho haviem aconseguit allà dalt estavem i quina impresió!! Miressis on miressis estaves envoltat de pics, mira el pròxim el de tort, i el de morto, i el de sobremonesclado i el de no se què..... Havia patit les mil i una amb llàgrimes de suor i  ja planejava tornar a patir un altre cop, però tot allò era increïble, indescriptible i la pau que es vivia allí s'havia de tastar!!

No podia parar de mirar i mirar i mirar... i així m'hagués quedat fins que s'hagués fet fosc.. Però haviem de dinar i tornar a baixar, venien uns núvols amenaçadors que ens enviava montsent i s'atansaven amb força. El temps no havia donat aigua, però per si acas, no voliem la boira a la cresta, així és que després del merescut descans tocava la baixada.
Sabiem que seria dura, perquè baixar tot el que haviem pujat.... però de ben segur que ens en sortiriem!! Quan menys ho esperavem ja erem altre vegada al coll! Quantes vegades em vaig girar per mirar el pic! no podia deixar de creure-m'ho, però la boira tornava a amençar! Tot i que feia aire i anava i tornava no ens en podiem fiar...

Tota la cresta

Així li deiem adéu a la vall i començavem a baixar el coll, els estanys.... però patapam! Al passar per Mariolo va començar a caure 4gotes.  Vam decidir posar paravents i intentar córre una estona. Pel Tort no faltava massa i després era tot baixada fins a estany gento, podriem avançar una mica si més no perquè no ens agafés, prò... que equivocats!! jejejeje

Sallente

A escassos metres d'Estany Gento ens agafava la grossa amb pedra inclosa!! Vam parar uns 10 minutets al porxo d'informació i quan va semblar que parava vam continuar carrilet ràpid, i quan ja ens creiem que estava barrabam!!! Baixant Pigolo altre cop el mateix!!! Llamps, trons, dilubiant i pedra al canto! Però ens ho vam pendre de la millor manera possible rient i acabant-nos de mullar saltant pel mig dels xarcos, ja no venia d'aqui i estavem difrutant com a nens!! Vam baixar praacticament tot Pigolo corrent però disfrutant més que mai, almenys per mi. Saltar i brinccar entre la pluja em lliberarava i em feia sentir bé, em feia ser jo mateixa i estar més contenta que mai!!!

Així acabavem la jorda, amb una rialla d'orella a orella sota la pluja i més contents que mai!!
Una experiència que feia molt de temps que no vivia!! Feia un any haviem pujat fins l'estany de Castieso, i aquesta vegada el superava pujant fins a Subenuix!! Els nostres 25,6km i 3100m acumulats ningú ens els treia!! Quin seria el pròxim?¿ Us deixo amb l'intriga, però només us puc dir que això només acaba de començar!

Viure d'aquesta manera la muntanya és el que em fa seguir, no cal cada cap de setmana fer una cursa per a poder disfrutar-la, sino que tu mateix pots crear-te la teva! Una aventura indescriptible, on he crescut com a persona i he après molts més valors dels que em pensava!!! La pròxima serà bestial!!!

Salut i amunt que queda molt!!!
Non sTop*